Ha mort Nando Llàcer, jugador d’ Handbol Alcasser

Crec que va ser en la temporada 1991-1992 quan vaig veure per primera vegada Nando Llàcer. Encara que ell havia eixit de la pedrera del C.H. Alcàsser, jugava en els juvenils del C.Bm. Avidesa i jo duia l’equip, juvenil també, de l’A.D. Calasanz. Amb Avidesa va arribar a la fase final del Campionat d’Espanya, que va tindre lloc en Astillero, una localitat càntabra, on es van classificar en la cinquena posición. Jo vaig estar present durant un parell de jornades d’aquella final. També va jugar amb la Selecció de la Comunitat Valenciana i va proclamar-se campió d’Espanya amb l’equip cadet. Vaig tornar a trovar-m’ho a la Segona Divisió Nacional. Aleshores, ell havia tornat a l’equip del seu poble, el C.H. Alcàsser. Després li vaig perdre la pista durant molts anys. Va ser a les Falles de 2019 quan coincidirem de nou, bevent una cervesa abans d’una mascletà. A hores d’ara, jo ja sabia que Nando havia estat malalt, i prou greu a més, però semblava que la cosa anava bé. A la fi de l’any passat, me’l vaig trovar pel seu carrer. Ell portava una bicicleta i estava buscant en les seues butxaques la clau per a pujar a sa casa. Vam estar parlant durant uns minuts. Aquests darrers dies de març i abril, mentre estic finalitzant l’escriptura de la Història de l’handbol de la Comunitat Valenciana, he treballat amb algunes fotografies seues, fotografies dels anys noranta, quasi totes amb la samarreta roja i negra de l’Alcàsser, el club que coneixia tant bé, molt bé, no sols com a jugador sino també com a directiu, ja que arrivà a ser president de l’entitat.

Avui, la notícia de la seua mort, als quaranta-cinc anys, m’ha dolgut molt. Ha arribat al meu mòbil passades les onze del matí. Nando era un bon jugador d’handbol. De la seua etapa juvenil ho recorde jugant de central i, a vegades, també com a lateral. Era un tipus que ho donava tot en la pista, un jugador valent, bon defensor i que sabia estar. Em diu l’entrenador – i per damunt de tot, amic – de tota la seua vida, Josep Vicent Rosaleny, que «Nando era bonic, molt bonic, com «un osito de peluche», bona persona». Però, Rosaleny no sap que jo haguera vollgut ser l’entrenador de Nando, encara que haguera sigut només per una temporada o per uns quants partits. M’hauria agradat que jugara en un equip meu, perquè ell tenia una qualitat que jo valore molt al nostre esport del quaranta per vint: era un jugador descarat, que sabia traure molt bon profit a les situacions de joc i, també, respectuós amb el rival, encara que mai podia amagar del tot el seu somriure de victòria. Descansa en pau, Nando Llàcer. Quan els teus amics viatgen a la propera Final Four de Colònia, et trobaran a faltar. N’estic segur. Una forta abraçada, estigues on estigues en aquest moment.

Herme Cerezo.

A València, 6 d’abril de 2020

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.